La Comissió Europea va declarar el 2010, l’any de la “Lluita contra la pobresa i l’exclusió social”. La Unió Europea és una de les regions més riques del món i, en canvi, al 17% de la població li manquen els recursos necessaris per cobrir les seves necessitats bàsiques. S’han fet moltes reunions, seminaris, conferències magistrals, però el 2010 passarà a la història com l’any en què, lluny de solucionar els problemes de la pobresa, els van aguditzar degut a la crisi del sistema productiu especialment el d’Europa i dels països anomenats occidentals. La pobresa és difícil de mesurar: a Europa es considera pobre, la persona que disposa de recursos inferiors al 60% de la mediana dels ingressos de la població. És curiós que, en la gairebé totalitat dels països, la pobresa se situa a un nivell similar, als voltants del 20% de la població. La diferència de la pobresa entre països és, precisament, el model d’assistència pública i els cabals destinats a aquesta finalitat, reduint-se llavors a un 17%. Els països del Nord d’Europa són els més generosos. En canvi en els mediterranis, hi ha una substitució de la migradesa dels recursos aportats per l’Administració, per l’actitud solidaria pròpia d’una societat tradicional en la que els vincles familiars, el tipus d’hàbitat, els valors de veïnatge i l’acció d’entitats benèfiques permeten resoldre els problemes de més a prop.
Normalment els conceptes de pobresa i exclusió social van aparellats, encara que hi ha uns matisos força importants. L’exclusió social és pròpiament una marginació dels sistemes del funcionament social, degut a una multiplicitat de factors; la pobresa en primer lloc, però també a una colla de discriminacions com poden ser el sexe, l’ètnia, els color, la parla o fins i tot la religió. Allò més greu del fet de l’exclusió social és la dificultat de retorn i la integració al desenvolupament de la societat amb la greu pèrdua de capital social i capital cultural pel país que comporta. L’exclusió social s’ha de combatre a tots els nivells, ja que porta a un aïllament de la persona de difícil superació, que afecta la vida de les persones. Podríem enumerar diferents formes d’exclusió:
- Exclusió en l’educació.
És aquella de la qual n’és responsable el sistema educatiu públic i actua a llarg termini, i de difícilment superable nivell individual. A la província de Barcelona el 48,7% de persones de 18 a 65 anys tenen estudis inferiors a l’ESO, encara que hi ha hagut una notable millora en els darrers anys. L’abandonament escolar segueix creixent i augura una perennitat de l’exclusió en les famílies
Cal replantejar profundament el sistema, ja que a Catalunya mentre hi ha una multitud d’habitatges buits hi ha poca oferta d’habitatges socials. El 9% de les llars de la província de Barcelona tenen uns costos d’habitatge que superen el 30% dels seus ingressos i, en més del 4%, superen el 40% (any 2000) però, a més hi ha, entre l’1 i el 2% que no tenen serveis essencials i en alguns casos hi hauna ocupació superior a la possible.
- Exclusió per aïllament.
Al voltant de l’1% dels entrevistats no es relacionen mai amb ningú i el 13% no expliquen mai els seus problemes afectius. La salut mental esdevé un tema freqüent.
- Exclusió en la participació en la societat.
En els països mediterranis és un valor molt preuat, però en crisi en zones marginals per problemes de diferencies d’hàbits i d’origen de la població. Però el 34%encara te relació amb els amics, el 22% pertanyen a un club esportiu, el 13% a una associació de veïns i el 7% a una associació cultural.
- Exclusió en la família.
La família, a Barcelona i a la majoria dels països mediterranis, encara és un dels factors importants de cohesió i d’autoajuda contra la pobresa. El 46% de la població te relacions freqüents amb la família.
- Exclusió en l’oci.
El 30% de persones de la província de Barcelona no van tenir vacances seguides de més de dues setmanes, el 30% les passa a casa d’amics o familiars. El 65% no va mai al teatre i el 62% mai a museus o exposicions.
- Exclusió bancària.
Més del 90% de la població disposa d’un compte corrent. Els bancs no volen arriscar i és per això que han endurit les condicions de crèdit. Per tal d’evitar l’exclusió bancària s’estan proposant diversos mecanismes, mitjançant un fons de garantia per impagats amb participació del Estat i de les institucions bancàries. Es tracta de poder oferir una segona oportunitat per reintegrar-se al sector creditici i retornar al sistema tradicional de valors i d’ètica en el propi sistema bancari. El microcrèdit representa una alternativa a tenir en compte perquè dóna el suport mínim necessari per rellançar responsabilitats i participació dins el sistema econòmic.
- Exclusió en la sanitat.
Pot ser un dels problemes més greus que estan apareixent a tot Europa, ja que els costos de l’assistència sanitària van creixent exponencialment i representen un dels principals factors que incideixen en la greu crisi de l’Estat-providència. Desprès d’uns anys en què es va anar instaurant una cobertura universal, les dificultats pressupostàries han anat limitant del dret universal a la salut. I precisament la manca de salut és una de les causes importants que porta a la pobresa i a l’exclusió social.
La societat civil substitueix l’administració
Els pobres, cada vegada estan més integrats a la societat i tenen un rol poc reconegut. Actualment s’ha generat un nou tipus de pobre relacionat directament en el mercat del treball: el de treballador a precari i permanentment assistit. S’ocupen del treballs menys remunerats: els més degradants, els temporals, els de temps parcial i participen al sosteniment del país. Són consumidors i contribuents tributaris (L’IVA és la principal font de finançament). La consolidació d’un sistema de treball basat en la immigració temporal i la generació d’un treballador a precari situat a la perifèria del assalariat clàssic, es consolida com un model al servei de la nova economia, però que a la vegada consolida la pobresa i l’exclusió social del futur amb uns costos socials difícils de preveure, que s’afegeixen al menyspreu social i fins i tot polític que suporten especialment els que són d’un altre medi i n’augmenta la vulnerabilitat.
La transferència de riquesa privada mitjançant les associacions d’ajut representen una síndrome de la crisi de la societat salarial. El retorn de les associacions benèfiques no és un anacronisme, és el fracàs de les societats democràtiques que no han fet avançar els drets socials, paral·lelament als drets polítics i civils. Aquesta hipocresia és més notòria en allò que fa referència als “sense papers”. Es priva dels seus drets i fins i tot de la seva llibertat a treballadors que són indispensables per el bon funcionament de la seva economia i són expulsats quan jo no calen. L’assistència no és només un valor que cal respectar; és també un sistema d’autoprotecció i autodefensa. La societat, actua en benefici propi, ja que permet rehabilitar l’activitat econòmica, que siguin més productius, impedint que els assistits actuïn fora del sistema, reduint robatoris, actuant sobre la seva descendència i sobretot, evitant les seves impulsions de revolta.
Cal repensar la solidaritat.
No es tracta només de regular els pobres mitjançant sistemes d’ajut econòmic; cal proposar un model més just de societat amb una acció molt concreta d’actuació, basada en el voluntariat i la distribució gratuïta d’aliments. El model de Banc dels aliments només pretén assumir un sol dels problemes de la pobresa i l’exclusió social: el de l’alimentació, i s’inclou en el marc de la participació en la lluita per aconseguir un món més just i solidari, que comença per la lluita contra la fam i acaba en el millora del medi ambient.
No es tracta només d’exigir la millora dels sistemes sanitaris, d’ensenyament i de protecció social, que ens fan més iguals; no es tracta només de donar-li resposta de “forma compassiva”, fent caritat. Es tracta de participar personal i directament en la creació d’un instrument professional i especialitzat en la lluita contra la fam. La missió principal dels Bancs dels Aliments és la de lluitar contra la pobresa aplicant el principi de subsidiarietat que precisa que, el que ho pot fer millor, és aquell que està prop dels problemes. El Banc dels Aliments està prop dels problemes del sistema agroalimentari i dona suport a les entitats que se situen en l’avantguarda de la lluita contra la pobresa i l’exclusió social.
Les empreses també poden col·laborar en aquesta lluita.
Moltes, no fan com l’Avar de Molière, que “perden molt per no voler perdre res”. Són empreses que no volen contractar persones víctimes de la pobresa i exclusió social, quan contractar persones d’aquest perfil de població permet augmentar-los la responsabilitat, assegurar-los una bona integració i per tant esdevenir altament rendibles. Des del punt de vista de l’empresa, lluitar conta l’exclusió social i la pobresa és tant un tema de rendibilitat com de generositat. L’objectiu és el de superar prejudicis i instaurar noves pràctiques que permetin a les empreses evolucionar i eliminar blocatges a aquest tipus de contractació. Aquest projecte coincideix amb el que proposa el nou govern del Regne Unit, el de la “Big society”. L’Estat providència, el “welfare State”, te uns límits definits per la situació econòmica, la dificultat de penetrar en l’àmbit de les capes socials situades en la base de la piràmide, generades pel propi model de desenvolupament i la ineficàcia d’uns ajuts que no exigeixen contrapartides. La crida a la participació de la societat a resoldre els seus propis problemes supera les accions filantròpiques o caritatives en què la participació és individual. És així que fa una crida a la societat per organitzar-se per resoldre els seus propis problemes en que es pot substituir a un Estat centralitzat poc reactiu davant les situacions canviants dels problemes.
El Banc dels Aliments és una mostra d’allò que es pot fer amb pocs recursos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada