La sucursal del banc Camilo & Peppone

La sucursal del banc Camilo & Peppone

Divendres, 13 de maig - 00:00h. Josep-Maria Ureta

Camilo i Peppone van ser dos personatges molt populars a la Itàlia de la dècada dels 60. En un petit poble de la ribera del Po, Brescello, el rector Don Camilo i l'alcalde comunista Don Peppone tenien picabaralles diàries. L'escriptor Giovanni Guares­chi, monàrquic, antifeixista i catòlic, va crear, amb un excel·lent humor literari, aquests dos símbols de la política italiana dels anys 50 i 60. La democràcia cristiana, sempre amb un peu a la sagristia, i el Partit Comunista Italià, amb el peu esquerre a l'URSS, també ventilaven les seves desavinences a través dels dos personatges immortalitzats al cine per Fernandel i Gino Cervi. Fins i tot Espanya i França els van utilitzar per desgastar el comunisme.

Camilo i Peppone discutirien avui per moltes coses (la corrupció, sobretot), però coincidirien en una: la Fundació Banc dels Aliments és transversal. Dit d'una altra manera: quan la fam avança i la deserció social i política s'expandeix, al final queden convents que reparteixen sopa i associacions de veïns (o qualsevol variant laica) que distribueixen arròs i que solen trobar-se al carrer dels Motors de la Zona Franca de Barcelona. 

Allà hi ha la seu del Banc dels Aliments (la sucursal seria Camilo & Peppone), des d'on es gestiona el repartiment de més de 8.000 tones de menjar cada any amb criteris propis d'una empresa logística. Amb una organització descentralitzada per províncies, avui és la principal organització de les que centren el seu esforç en el repartiment de menjar entre els necessitats. N'és vicepresident, des de la seva posada en marxa el 1987, Jordi Peix, exalt càrrec de la Conselleria d'Agricultura i testimoni de la transformació de l'agroindústria catalana des dels 80.

Aportació principal

«Qui té fam, té fam ara», diu un dels cartells que el Banc dels Aliments va utilitzar en la campanya de recollida d'aliments dirigida a particulars. Però l'aportació principal són els excedents de la UE, l'agroindústria i les distribuïdores. En el segon i el tercer cas, productes aptes per al consum però no comercialitzables. En el primer, intercanvi: quan Brussel·les ordena la retirada de llet, cereal i similars, els permuta per productes que es distribueixen entre els necessitats. Sense la logística del Banc dels Aliments seria impossible.

Quan va néixer, l'integraven 18 voluntaris que van repartir 227 tones entre 1.026 beneficiaris. Avui hi ha 128 voluntaris i vuit assalariats. També persones castigades per delictes menors a realitzar treballs per a la comunitat («aquí no robo res», va dir un d'ells a Peix). El 2011, hi haurà donacions de 400 empreses i 269 entitats receptores (el 80%, vinculades a parròquies, convents o centres de l'Església evangèlica). Un èxit logístic però un fracàs social: la fam avança.

Foto: Central de distribución El Banc dels Aliments, en la Zona franca GUILLERMO MOLINER

La dimensió de la crisi també ha portat molts municipis a incrementar la seva col·laboració amb entitats com el Banc dels Aliments. Sense trepitjar-se el terreny propi de cada un. Per evitar equívocs, Peix insisteix: «La nostra feina és recollir i repartir aliments». S'agraeixen les donacions de diners, útils per a petites inversions, però sense oblidar l'objectiu primordial.

Una altra qüestió és la necessitat d'adaptar-se als canvis d'hàbits de la població: en els últims anys s'ha incrementat la demanda de productes frescos, però amb la crisi també ha crescut l'excedent perquè són més cars. Així mateix, augmenten els aliments precuinats i congelables. En aquest punt és quan torna a proposar-se un suport útil per part dels municipis: l'ajuda per mantenir la cadena del fred. Pragmatisme de Peix: als municipis col·laboradors se'ls demanen baguls frigorífics per a les entitats benèfiques, que estan desbordades. L'altra proposta traslladada als municipis és que s'exigeixi als súpers que no llencin als contenidors restes de menjar aprofitable.

«Aquí es fa utopia -diu Peix-. Fa 25 anys vam començar a lluitar contra el malbaratament. Ningú parlava llavors d'economia sostenible. Només de residus», afegeix. I repeteix un dels seus arguments més cèlebres: «Reciclar un iogurt és més car que fabricar-lo». O sigui, més val fer que algú el consumeixi. Per si els polítics tornen a preguntar, el missatge és clar: si la base de suport al Banc dels Aliments és l'agroindústria, ¿per què no pot desgravar fins al 50% dels productes donats -com en altres països- i no el 35% actual? Els patrocinadors de la World Race de vela van aconseguir el 80%.

Guareschi: «Com els trens, les bones idees arriben amb retard».