Noves estadístiques de la pobresa

Noves estadístiques de la pobresa.

“Hi ha estadístiques petites, estadístiques grans i hi han mentides.

Tenia un professor que diverses vegades al any ens ho repetia. Les estadístiques ‘ha de burxar per trobar allò que volem demostrar i fer-les lo més properes a la nostra realitat.

En Carlos Baquero ha publicat en El País “los cálculos recientes que dibujan una radiografía diferente del fenómeno en España”. Retrata una Extremadura de rics y una Catalunya de pobres. El turisme es el Rei Mides que tot  ho salva. Dos aparents veritats que tenen en els tòpics un dels seus principals valedors. L‘impacte de la crisi, està fent que els investigadors se plantegin calcular noves formes de  dels nivells de pobresa en Espanya. El mapa de la pobresa s’està redibuixant al incloure nous índexs de matitzacions de la realitat.

“El crecimiento de las tasas de pobreza es más elevado cuando tenemos en cuenta la evolución del coste de vida en cada territorio”, explica la profesora Elena Lasarte, del Laboratorio de Análisis Económico Regional de la Universidad de Oviedo, REGIOlab.

En el seu treball s’inclou per primera vegada aquest factor de càlcul.. La diferencia en el mètode ofereix panorama més dur que el de las estadístiques oficials. “Las regions amb major renda, major especialització en el turisme y major grau de urbanizació son las que tenen costes de vida mes alts y això es tradueix en una major incidència de la pobresa de lo que habitualment s’estima.

1.- REGIOlab de Oviedo y del Institut Valencià d’ Investigacions Econòmiques.

Aquests centres de recerca han realitzat en primer lloc un estudi , a partir de la mitjana de la renda base 2012 de tot el Estat..  Així com ho fa l’INE. Una regió serà més pobre quan les seva renda sigui més baixa que la renda de les demès regions.

Sempre aplicant la pobresa d'acord amb les normes comunitàries. “Els pobres són els que disposen d’una Renta interior al 60% de la seva mediana”. La base de càlcul és la mitjana de la renda del Estat, no la regional.

Extremadura: 13, %

Catalunya:      21,6%

Espanya;        30,0%

2.- IDESCAT : 2012 

L’IDESCAT, fa lo mateix per Catalunya i ho publica, tenint en compte la mediana de la Renda només de Catalunya, la qual cosa no fa l’estudi Valencià-Cantàbric que aplica la mediana de tot l’Estat. El resultat és diferent. I no s’ha fet per la resta d’autonomies, excepte Aragó.

Catalunya:      20,1%

Espanya:         29,6%

3.- IDESCAT per àmbits comarcals. AROPE

IDESCAT, també ho calcula per àmbits però llavors ho valora per el risc de pobresa més l’exclusió social, AROPE (At Risc of Poverty Or Social Exclusion) apropant-se als mètodes proposats pel futur per la CE. Calcula l’exclusió social d’acord amb el sistemes de vida : alimentació, consum elèctric, transports......

.

Comarques centrals:         21,54%

Comarques perifèriques:  29,5%

Espanya:                            26,7%

4.- Noves aportacions dels Instituts d’Oviedo i València.

El càlcul de la pobresa perd el sentit quan no te en compte el Índex del cost de vida. Es diferències entre el nivell de vida i consum canvien el percentatge de llars pobres. El IVIE conclou que s’aprecien disminucions del percentatge de llars pobres en regions com Cantàbria o Extremadura, amb baixades de fins a 10 punts entre el 2006 i el 2011.

Pel que fa a Catalunya, aplicant el “Índex del Cost de Vida” la taxa de pobresa passa del 27% al 33% només en un any el 2011. A Madrid l’augment és de sis punts i a la Rioja disminueix. A Barcelona, un salari pot ser molt alt, però si el compares amb el cost de vida, la capacitat econòmica és similar a la que tens.

5.- Conclusions:

- L’estudi del REGIOlab de Oviedo y del Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques”, amb dades de 2011, situen a Canàries com la Comunitat amb més incidència de la pobresa, amb percentatges del 39,3% y 28,9% respectivament.

- Canàries, Catalunya, Balears, València y Múrcia son las autonomies amb més percentatge de pobresa, segons l’estudi de la Universitat de Oviedo. Segons el mètode emprat per la Universitat de València, el ordre es Canàries, Balears, València, Múrcia i Catalunya.

- A la cua, segons el primer estudi estan Castella -La Mancha, Cantabria, Astúries, Extremadura y País Vasco (el menys pobre). El Institut Valencià d’Investigacions  Econòmiques situa al País Vasco, Astúries, Castella- La Mancha, Extremadura i La Rioja (la menys pobre).

- El pro mig estatal de la incidència de la pobresa es del 18,9% segons el primer estudi y del 24,7%, segons el segon. El INE la va calcular  per el 2011 en el 21,8%.

Jordi Peix Massip

La pobresa ofega els nostres somnis quan encara no hem somniat el final.

Aprofito l’estiu per llegir encara més. 
Enguany m’han deixat un llibre curiós, editat ja fa anys - el 1987 - però de rabiosa actualitat, ja que ens dona a conèixer la manera de viure a Síria i concretament a Damasc.

UNA MÀ PLENA D’ESTELS. L’ESPARVER. Autors moderns. Edicions La Magrana Barcelona 1988. 

L’autor és en Rafik Schami que pertany a la minoria cristiana i és fill d’un flequer.  Va néixer el 1946, però el 1971 es va exiliar a Heidelberg, on ja s’hi va quedar, i ara publica en alemany. 

En "Una ma plena d'Estels" ens explica la vida quotidiana del seu món, en forma d'històries molt curtes, com és usual en el món àrab. I de forma progressiva entenem el perquè de tot plegat que potser són causa dels esdeveniments actuals.
Podreu trobar informació sobre l’autor a wikipedia http://en.wikipedia.org/wiki/Rafik_Schami. 

Descriu el Damasc de la seva joventut, cap a final dels anys seixanta, en forma de diari. Poc a  poc, anem coneixent com va creixent i vol complir la seva vocació, la de ser periodista en un sistema gairebé dictatorial. Entremig de tot un entrellat que val la pena seguir, descriu un dels problemes de la societat en que viu: la pobresa.

 N’he extret uns petits pensaments.

10-V..... En Mahmud (el seu amic musulmà) ha deixat l’escola. El seu pare també n’està cansat. No pot mantenir nou boques tot sol. 
“ Posen  criatures al món i desprès se’n planyen”, blasfemava en Mahmud a qui li agradava anar a l’escola tant com a mi. 
El que més li hauria agradat és ser pilot i viatjar per tot el món. 
La pobresa ofega els nostres somnis quan encara no hem somniat el final................

20- X..... Fa dies que només em preocupa una cosa.
¿ Com es deu fer per escriure un article sobre els captaires? 
He suggerit aquest tema com a exercici de redacció i en Habib (el seu amic periodista) hi ha estat d'acord.
El nou alcalde de Damasc fa sortir els policies a empaitar captaires. Damasc ha de quedar neta de captaires en l’interval de mig any. 
És el que va prometre en prendre possessió del càrrec. 
Diuen que els captaires donen als turistes una imatge negativa de la ciutat. He parlat amb alguns d’ells i amb l’oncle Salim, i he escrit tres folis. A en Habib no li agraden els articles llargs. He escrit que ,

el nou alcalde em sembla autènticament estúpid perquè permet que els pobres siguin perseguits en lloc de perseguir la pobresa...... 

Molts dels captaires eren menestrals o camperols que ho van perdre tot i van venir a damasc amb l’esperança de trobar-hi feina, però van fracassar.

Els captaires saben més coses dels homes i de les seves ànimes que molts mestres d’escola. Només els cal mirar-se algú per saber com l’hi ha de parlar.
En sap d’això, l’alcalde?.

Rafik Schami

La Catalunya pobra.

El Banc dels Aliments de Barcelona va ser constituït fa 25 anys, per tal de fer front a la pobresa, mitjançant un mètode original que consisteix en generar aliments partir d’allò que d’una altra forma es malbarataria. . El 1987 hi havia pocs estudis sobre la pobresa. Un treball pioner a Catalunya  que em va sorprendre per la seva originalitat és el que “Nova Terra” va publicar el 1974: “La Catalunya pobra”, una obra col·lectiva de Josep Miró, Ernest Sena i Frederic Miralles que van analitzar allò que no tenia interès pe rels nous economistes . Va ser un treball primerenc en el que es demostrava clarament el creixement desigual de Catalunya. La pobresa es resistia en determinades  comarques rurals i creixia vertiginosament  en els barris marginals de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Per definir ”la Catalunya pobra” s’utilitzaven tres indicadors bàsics el despoblament, la manca d’industrialització  i la renda. La pobresa la definia ....” com una situació global, derivada del fet que hi ha uns mecanismes en l’estructura i en el funcionament de la societat que fan que certs grups humans, i en conseqüència certs territoris , rebin només una petita part del beneficis qualitatius i quantitatius del progrés”. Precisament un dels autors en Josep Miró va ser fundador i el primer President de la Fundació Banc dels Aliments que es va constituir 13 anys més tard,  l’ Ernest Sena, fou ex-síndic de la Sindicatura de Comptes, director general de l’Institut Català de Finances i el podeu trobar regularment a les planes econòmiques de Wilaweb i  en Frederic Miralles fou director de Fundemuca que promou la descentralització, associacionisme i desenvolupament local pels governs locals de Centre-Amèrica. Avui, la seva filla  l’Elisa, coses de la vida, o de la sang, és voluntària del Banc dels Aliments.

En temps de penúries nacionals, hi van haver-hi diverses institucions que varen suplir la mancança d’estadístiques oficials. Es publicaven periòdicament estudis analitzant i generant propostes, que en el moment de la reinstauració de la Generalitat  van permetre actuar amb una certesa rapidesa.   Per tal de conèixer l’evolució d’un país es precisen dades des de un llarg període de temps, per així seguir de l’evolució de la seva economia i particularment de les seves comarques. Les Cambres de Comerç Catalanes van elaborar primer el 1967 i desprès el 1987 les primeres Taules de Balanç d’Entrades i Sortides (input-output) del país, que l’Idescat les va actualitzar pel 2001. Més tard Banca Catalana va iniciar una sèrie d’estudis sectorials, i territorials. És així que ara podem navegar entre present i futur, analitzant èxits. La Catalunya pobra dona llum a un aspecte que normalment no es tenia en compte en aquestes publicacions. La tesi central del llibre era la d’analitzar la real expansió, amb un creixement econòmic en el que la pobresa no tendeix a desaparèixer, sinó ben al contrari es manté i s’estén, ja que s’ha fet amb beneficis i costos desigualment distribuïts. 
Al cap de 35 anys, segons les darreres dades del Institut d’Estadística de Catalunya, la situació es semblant pel que fa al despoblament, a la manca d’industrialització i en la generació del PIB de dites comarques. La pobresa la definia ....” com una situació global, derivada del fet que hi ha uns mecanismes en l’estructura i en el funcionament de la societat que fan que certs grups humans, i en conseqüència certs territoris , rebin només una petita part del beneficis qualitatius i quantitatius del progrés”.

Un altres dels problemes que plantegen els autors  és la de “la pobresa diferencial”, definida per la escassesa de recursos naturals, però sobretot també per la escassesa d’equipaments i prestacions destinades a satisfer necessitats bàsiques de la persona ( escoles, transports, sanitat..). El 1974 les diferencies entre camp i ciutat eren abismals. Però també es cert i especialment a partir del retorn de la Generalitat, que s’ha fet un esforç molt important per ajudar les comarques i els barris  més pobres. Però la renda familiar disponible, degut especialment a la millora del turisme de muntanya i a la industrialització de l’agricultura ha millorat. En canvi, en les comarques obreres de les rodalies de l’Àrea Metropolitana de Barcelona la renda familiar disponible segueix mantenint-se per sota de la mitjana de Catalunya. En aquest aspecte el llibre esdevé un document històric amb arxiu gràfic inclòs perquè analitza els diversos “ghettos” que varen sorgir a dins de Barcelona a partir de la immigració massiva a partir de finals del cinquanta i la seva rodalia en barraques d’autoconstrucció o cases barates en barris perifèrics, en barris en que no hi havia cap servei: portades d’aigua, clavegueres, electricitat, mercats, escoles o assistència sanitària. Jo mateix vaig aprendre la dura pobresa en aquest barris, on anàvem de joves a col·laborar migradament a ajudar a portar aquests serveis imprescindibles per viure. Això si, avui el paisatge ha canviat radicalment,  encara que tot segueix igual d’una altra forma.

Jordi Peix

La beneficència necessita del capitalisme per resoldre els problemes del món.

 Una visió del problema per Bill Clinton.20 de gener de 2012

La beneficència, per sí sola, no resoldrà els problemes del món. El capitalisme pot ajudar alhora que pot facilitar que la gent pugui trobar feina. Sempre hi ha hagut un bretxa entre el que el govern pot subministrar i el que el sector privat pot produir, una bretxa que les entitats de beneficència, des de fa temps, treballen per omplir. Però de la mateixa forma que el nostre món com la nostra economia evoluciona, tenim al davant tant l’oportunitat, com la responsabilitat de reflexionar com reomplir aquest buit - repensant la relació existent entre reptes socials i econòmics, de forma que els avantatges I les oportunitats estiguin a l’abast de més persones.

Primer de tot, aquest replantejament és necessari perquè les persones ja ho estan demandant. Des del parc Zuccoti a la plaça Tahrir, la ciutadania s’aixeca per deixar palès de forma clara i contundent que el sistemes actuals ja no funcionen.

En segon terme, la crisis financera  ha deixat clar que el camí on érem era inestable i insostenible. Mentre que el nostre sistema econòmic global ha generat beneficis per alguns, però també ha exacerbat les desigualtats, entre països com dins de cada país. Una desigualtat excessiva no només afecta als pobres i reprimeix els somnis de la classe mitja, sinó que també dificulta la productivitat I el creixement.

Finalment, la creixent interdependència econòmica enforteix que la nostra prosperitat estigui molt lligada a la de fora. Es fa difícil poder vendre a gent que no pot comprar. Alhora, la privació econòmica genera animadversió política amb les costoses conseqüències que això implica. Tots plegats tenim un paper vital en el futur dels altres  - un paper que va més enllà de la compassió per la estabilitat política i la seguretat econòmica.

Com podem canviar el decurs dels esdeveniments de forma que progrés econòmic i social vagin junts de la mà? Haití ens posa a l’abast algunes lliçons. A principis del mes de Gener, viatjant cap a allà per celebrar el segon aniversari del devastador terratrèmol, vaig sentir un canvi palpable en el país. Hi té molt a veure la visió i direcció del nou govern. Però també l’enfocament dels amics i partners d’Haití – un enfocament que ha estat dut a terme en gran part per efecte d’atorgar capacitat de maniobra a persones i comunitats que per solucions externes imposades. Els meus bon amic Denis O’Brien i el grup Digicel no només donen feina a 70.000 Haitians, sinó que també han reconstruït el famós mercat / basar de l’Acer del segle XIX, una dels llocs emblemàtics de la capital, generant llocs de treball i duent a terme accions de beneficència orientades a l’educació per garantir una força de treball més formada i preparada pel mercat laboral. Un altre exemple procedent d’Haití és un fons innovador creat per la Fundació Carlos Slim i Frank Giustra per a invertir en emprenedors – oferint recolzament en comptes d’una almoina.

Comencem a veure l’èxit d’aquest nou enfocament en d’altres països com en d’altres sectors, és el cas de la Fundació Bill i Melinda Gates, empreses com Wallmart, Google o Procter & Gamble que han fet un canvi en la seva cultura corporativa potenciant la responsabilitat social per augmentar el valor compartit.

Aquesta és la lliçó que hem après mentre treballàvem per resoldre la crisis de la Sida, quan la indústria farmacèutica va fer un gir de escàs volum, i marges de negoci alts cap a marges petits, grans volum i pagaments garantits. Avui, aquest sistema proporciona a milions de persones d’arreu del món, tractament contra la sida a un cost més reduït, alhora que es millora els beneficis de les empreses que hi participen.

Lliçó similar varem extreure del treball realitzat amb agricultors a l’Àfrica: facilitant l’accés a fertilitzants, llavors i als mercat que necessitaven, els hi varem facilitar una forma fonamentalment més sostenible de treure les seves famílies de la pobresa de la que haguéssim pogut esperar assolir per mitjà de la tradicional manera de fer aconseguit amb la tradicional forma de dur a terme obres de beneficència. Les lliçons i beneficis de la feina feta per millorar la productivitat són ben clars.

El fil que lliga tots aquests fets és que la riquesa privada pot efectivament ajudar a millorar l’acció pública sempre que governs, empreses i organitzacions no governamentals (en endavant ONGs) treballin plegats per a compartir experiències per a implementar accions duradores. Quan la nostra determinació estigui més en la línia d’enfortir el nostre futur, que en el de mantenir el nostre present, i quan els nostres interessos financers estiguin alineats amb els interessos socials, aleshores estarem més a prop del tipus de món en el que volem que hi visquin els nostres fills i filles.

Una de les formes en les que he mirat de recolzar la feina de líders arreu del món quan a repensaven la seva projecció envers els problemes globals, ha estat via grans converses i tota mena de compromisos per mitjà de la nostra Clinton Global Initiative (en endavant CGI). A dia d’avui, els membres de la CGI han contret més de 2.100 compromisos que ja han millorat, o estant ajudant, les vides de prop de 400 milions de persones de 180 països. Molts d’aquests compromisos reflecteixen el nou model associat a la resolució de problemes que deriva d’una millor alineació entre els interessos i objectius de corporacions privades, governs i ONGs. Deixant de banda els detalls, l’objectiu d’aquests projectes és treballar per sortir per un mateix de l’atur – i no generar una dependència perpètua d’ajut.

Aquests esforços beneficien tant a les comunitats, objecte del projecte en marxa, com a les empreses, i a les organitzacions de caràcter filantròpic implicades, diversificant els seus negocis, expandint mercats, formant a potencials treballadors alhora que es promou I s’ajuda a crear una cultura de prosperitat. Tot plegat millora els beneficis, augmenta la inclusió econòmica i atorga major paper a les persones en un futur compartit.

Conscient dels progressos, i malgrat l’actual situació econòmica, tinc esperança en el futur. Els problemes que encarem són resolubles: disposem dels mitjans. El que necessitem és innovació, imaginació i compromís. Aquells ciutadans globals més eficaços seran aquells que tinguin èxit en fer créixer el seu negoci i accions filantròpiques per a construir un futur de prosperitat I responsabilitat compartida.

Traduït per Laura Lorenzo

Incidència dels Bancs dels Aliments dins de l’economia

Barcelona, Octubre 2011

La situació actual de l’economia espanyola, ens porta a analitzar la pobresa i les accions que estan realitzant les entitats d’Interès social, i així descobrir una important aportació dins de l’economia. En aquestes notes valorarem les accions realitzades pels Banc dels Aliments per lluitar contra la pobresa i les valorarem pel cas del Banc dels Aliments de Barcelona. Els Bancs dels Aliments d’Espanya distribueixen unes 90.000 tones d’aliments. Això suposa una distribució d’aliments entre els pobres amb un valor estimat mig de 1,5€/kg que representa un valor total d’uns 120 milions d’Euros per a tot l’Estat. El Banc dels Aliments de Barcelona distribueix unes 10.000 tones (previsió 2011) valorades en 15 milionsd’euros, representant una important realitat a tenir en compte dins dels instruments d’ajuts a la pobresa de Catalunya. Els Bancs dels Aliments que varen ser fundats ara fa 24 anys al Estat, essent el primer el de Barcelona, han anat assumint les característiques d’una mitjana empresa. Actualment representen la clau de volta de la “Cadena solidària”, que parteix de les indústries alimentàries i acaba en el suport als més desvalguts. És per això, que aprofundirem una utopia feta realitat, com un model diferent de la resta d’empreses, analitzant els diferents factors originals que defineixen el seu rol dins la societat, i de quina forma incideixen dins de l’economia catalana. En resum els bancs dels aliments:

- Representen una important eina de lluita contra la pobresa.
- Generen riquesa a partir dels aliments consumibles, però no comercialitzables.
- Redueixen les despeses del sistema productiu alimentariç- contribueixen a la reducció de les emissions de diòxid de carboni.
- Supleixen les dificultats dels sistema públic en la distribució d’aliments als més necessitats.
- Representen una resposta anticíclica als problemes de la fam, especialment en temps de recessió econòmica.
- Redueixen els costos de distribució d’aliments als més necessitats.
- Dinamitzen les transferències privades en forma d’aliments vers els pobres.
- Suposen un mètode original de de solidaritat social, especialment en temps de crisi de valors.
- Són reconeguts com institucions al servei de la societat.

1.- Àmbit d’actuació dels Bancs dels aliments

 1.1.- Situació de la pobresa a Catalunya.

La Unió Europea ha unificat els criteris estadístics a fi de comparar la situació de la pobresa en els diferents països d’Europa. Les persones en situació de pobresa son les que tenen uns ingressos per sota del 60% de la mediana. En realitat aquesta definició ve a definir els diferents models estructurals d’ingressos segons cada país o regió estudiada. Aquestes dades varien també segons la qualitat de l’enquesta i de la importància de les transferències socials de cada país. A partir d’aquestes dades no es pot valorar l’evolució de la pobresa, només l’estructura dels ingressos.
El percentatge de persones amb risc de pobresa entre 2005 i 2009 pràcticament no varia. En tota la Unió Europea, el risc de pobresa se situa entre el 16/17%.

A Catalunya entre el 17/18% i a Espanya pràcticament sempre se situa als environs del 20%.

Si tenim en compte aquestes dades (2009), l’actual crisi econòmica no hauria tingut efectes especials sobre la pobresa.

L’Institut d’Estadística de Catalunya calcula la situació de la pobresa amb la mediana segons el llindar de Catalunya. El INE, que és qui la tramet a Eurostat, ho fa amb la mediana de tot l’Estat. El llindar es basa en el 60% del valor de la mediana dels ingressos disponibles anuals equivalent de les persones. La taxa de risc a la pobresa és el percentatge de persones que queden per sota d'aquest llindar. El 2009, el llindar de pobresa a Catalunya per les llars d’una persona era de 8.992 €/any (749,3€/mes) i per llars amb dues persones adultes i dos infants era de 18.883 €/any (1.573,5€/mes).

A Catalunya hi ha un milió i mig de persones de forma permanent es troben sota el llindar de la pobresa i perceben menys de 749,3€/mes per a llars d’una persona sola i de 1.573,5€/mes per llars de dos adults i dos infants.

1.2.- Situació del atur a Catalunya.

Les dades sobre l’atur, en canvi, són molt més significatives, ja que l’atur ara és de llarga durada i per tant incideixen directament en l’augment de la pobresa. En la portada hem preferit utilitzar aquestes dades, ja que reflecteixen millor la conjuntura, al basar-se en les declaracions realitzades en les oficines d’atur. La seva debilitat és que tampoc tenen en compte la realitat de les persones en economia irregular. A Catalunya, l’atur estructural se situa entre el 6 i el 7%, que és el que correspon a les adaptacions dels sectors econòmics a les noves situacions, i és el que hi havia els anys 2005-2007 ,afectant a un col•lectiu d’unes 250.000 persones. El 2008 ja es deixa notar la crisi, primer de la construcció amb un 9% d’aturats, el 2009 salta al 16% i finalment 2010 ja s’apropa al 18%. En tot cas, estar aturat no vol dir entrar en risc de pobresa, ja que es disposa temporalment d’una transferència social per fer front a la manca de feina. Però quan la economia no proposa nous llocs de treball, la situació s’enquista. És cer, que en els primer semestre de 2011, l’atur no ha augmentat, però tampoc s’ha rebaixat, excepte durant els mesos d’estiu en que el turisme ofereix llocs temporals de treball.

A finals del 2010, les persones declarades oficialment en situació d’atur eren d‘uns 571.000 aturats. En els darrers 3 anys (2007/2010) el nombre d’aturats de Catalunya ha augmentat un 200%, es a dir s’ha triplicat, situant-se actualment en un 18% de la població activa.

1.2.- Els nous rostres de la pobresa: les persones invisibles estadísticament.

En els darrers anys, les persones que s’apropen a les entitats benèfiques (que ara s’anomenen d’interès social) han canviat de rostre. En totes les ciutats ,és freqüent trobar persones, majoritàriament immigrades - es distingeixen pel color de la pell, més o menys torrada - que recorren sense parar els carrers amb carretons carregats d’andròmines, tot burxant contenidors i cercant l’oportunitat d’una desferra, d’un residu aprofitable. Els fils de coure són els més apreciats pel seu interessant valor en el mercat. També podem trobar, en les cantonades més turístiques, els “ top manta”, venent les coses més variades i que, en cas de visites intempestives, aixequen amb rapidesa la parada, per retornar quan la maror ja ha passat. Algú anomena aquesta activitat, economia irregular, d’altres els defineixen com els sense papers, uns quans els utilitzen (els exploten ?) com ma d’obra barata evidentment sense contracte. Les situacions són molt variades. En tot cas, com ja hem vist, existeixen i viuen a Catalunya, són ben visibles i no tenen esperances d’un món millor.

Són pobres, però - pitjor que això - són invisibles, sense drets, i viuen amb l’amenaça permanent d’expulsió, la seva vida penja d’un fil, a vegades d’un fil de coure.

 2.- Generen riquesa a partir dels aliments consumibles, però no comercialitzables


 Els Bancs dels Aliments tenen com a missió prioritària la lluita contra el malbaratament. Les normatives estrictes fan que les dates de consum preferent i de caducitat s’adaptin amb dificultat a la complexitat de la cadena de distribució dels aliments, que exigeix disposar d’aliments amb temps suficient.

En la mesura que els aliments s’apropen a dites dates queden exclosos de la comercialització, i són tramesos als Bancs dels Aliments que ràpidament els distribueixen pel seu consum immediat.

Però hi ha moltes altres causes en que un aliment no es pugui comercialitzar: manca o excés de pes en relació a allò etiquetat, un idioma inadequat per a la seva comercialització, assaigs de nous productes, manca temporal de mercat, estacionalitat del consum, finalització d’una promoció....

La distribució que realitza el Banc dels Aliments de Barcelona representa generar una nova riquesa a partir de invenuts. Els productes procedents de les indústries, distribució i de tot el sector de la cadena alimentària, suposen unes 4.000 tones i es valoren en uns 6 milions d’Euros.

La generació de riquesa es valora en uns 6 milions d’euros.


3.- Redueixen les despeses del sistema productiu alimentari


 En el cas de que els productes no siguin destinats al Banc dels Aliments, les empreses els haurien de destruir, pagant les degudes taxes a l’Administració, així com les despeses per la seva eliminació; sovint el cost de destrucció equival al cost de producció, degut a la complexitat de destruir,el producte, així com els envasos i els embalatges.

Actualment en la major part de països d’Europa hi ha un Banc dels Aliments a cada província del Estat i del estranger; això fa que les indústries no precisin de logística pel seu reagrupament i destrucció. La logística és un dels costos que van creixent, ja que la distribució en el quilòmetre zero (a les ciutats), és un dels més cars. Es calcula que els costos de destrucció poden suposar com a mitjana del 10% del seu valor.

Es considera, doncs, un estalvi d’uns 600.000 Euros, pels 4.000.000 quilos rebuts pel Banc dels Aliments procedents de les indústries, la distribució i de tota la resta de la cadena alimentària. A més, les donacions als Bancs dels Aliments permeten desgravar un 35% del cost de producció; això representaria un valor d’uns 1,6 milions d’Euros (35% sobre 4,7 milions del valor de les donacions que sol•liciten certificat).

La reducció de la despesa seria doncs de 2,2 milions d’Euros.

4.- Reducció de les emissions de diòxid de carboni (CO2)

Tot producte que es destrueix i va a l’abocador representa una emissió important de diòxid de carboni,
que avui dia està penalitzat per la societat i és d’obligatori compliment en el compromís assumit pels Estats més avançats per tal de lluitar contra el Canvi Climàtic i l’efecte hivernacle, doncs pot provocar greus perjudicis a l’economia així com a la salut de les persones.

Si tenim en compte que els productes que es distribueixen tot evitant la seva destrucció representen unes 4.000 tones i es considera que cada tona d’aliments allibera 4,5 tones de CO2, suposa que el Banc dels aliments de Barcelona evita l’emissió de 18.000 tones de CO2 anuals. Aquesta és la nostra humil participació al greu problema de les emissions de CO2, que només a la Ciutat de Barcelona (desdes 2008) representen 4.053.765,5 tones de CO2-considerant el mix elèctric de Catalunya, valor que es tradueix en una ràtio de 2,51 t/hab any .

Actualment el dret d’emissió de CO2 es cotitza a 12€/tona; que representen 216.000€en concepte d'externalitats (serveis realizats a la societat i no cobrats) pel total de tones que s'han evitat que vagin al abocador.
La reducció d’emissions de CO2 per el 2010 representa un estalvi de 216.000€, 

 5.- La distribució d’aliments als més necessitats, realitzada pels Bancs dels Aliments és més rendible que la realitzada pel sistema públic.

El sistema productiu actual es troba en constant canvi, generant un atur estructural important, especialment en economies com la nostra, que es basa en una important participació de ma d’obra no qualificada. L’atur representa no solament un greu risc d’exclusió social, sinó que a més suposa un cost afegit a la societat, que ha de desviar part dels seus recursos destinats al creixement vers la suavització de les condicions de la pobresa. Els Bancs dels Aliments localitzats en totes les províncies del Estat, ajuden a fer front a la pobresa, distribuint, a les entitats d’interès social, els aliments que recuperen, així com els que es reben mitjançant donacions o bé directament de l’Administració.

Actualment prop d’un 40% dels aliments distribuïts pels Bancs procedeix dels excedents alimentaris de la Política Agrícola Comuna. L’Estat s’estalvia els elevats costos de distribució i aconsegueix una distribució justa a partir de les entitats especialitzades en la lluita contra la pobresa. Aquest capítol és de difícil valoració, i per tal d’evitar duplicitats amb d’altres apartats s’hi aplica solament un 20% del Valor d’allò distribuïts. Pel cas de Barcelona es distribueixen 10.000 Tones, que representen un valor de 15 milions d’Euros. Val a dir que aquest programa està en greu perill de continuació, pel canvi de política europea, promoguda per diversos Estats del Nord.

L’acció subsidiària del Banc dels Aliments de Barcelona es valora en uns 3 milions d’Euros

6.- Resposta anticíclica dels Bancs dels Aliments, específica en temps de crisi.

.......A l'agost de 2011 s'ha incrementat la xifra de persones sense feina en 14.000 i el nombre total d'aturats torna a rondar les 600.000 persones. En percentatge, l'atur creix a Catalunya el doble que en el conjunt de l'Estat. El sector que més creix és el dels serveis. Aquí s'inclouen els contractes de temporada relacionats amb la restauració. Els sindicats també destaquen que l'augment de l'atur és simplement un reflex de la recessió econòmica .........

Aquest apartat és de vital importància, precisament en els moments de crisi actual. Ara hem de fer front als problemes estructurals de la nostra societat, a més de l’atur conjuntural que estem travessant des de ja fa prop de 3 anys. Els Bancs dels Aliments han realitzat un esforç addicional per tal de trobar noves fonts de subministrament, amb un augment progressiu de les quantitats distribuïdes.

L’objectiu és el de fer front al terrible augment a la demanda d’ajuts, d’una cruesa que exigeix respostes immediates. Ara és quan els Bancs dels Aliments realitzen una acció d’especial valor econòmic i solidari. Ja no es tracta només de lluitar contra la pobresa, sinó que a més representa evitar l’exclusió social,que pot provocar greus perjudicis pel futur del rellançament d’una societat productiva i arrelada.

Cal també tenir especialment en compte que una part important de la pobresa i de l’atur prové de la immigració, que en bona part ha assumit els treballs menys remunerats i on la integració és la peça clau per aconseguir establir unes bases fermes pel creixement futur de la societat.

La resposta del Banc dels Aliments en temps de crisi representa un dels principals valor ètics de la seva lluita.

 7.- Redueix els costos de distribució d’aliments als més necessitats.

Els costos de distribució són variables segons el tipus de producte. Els productes que precisen d’una adequada xarxa de fred, i data de caducitat propera, tenen un cost molt més elevat, que els productes secs envasats. En el quadre adjunt es relacionen les dades dels costos per quilo del Observatori de preus del “Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino” del Govern del Estat espanyol, per la poma Golden que precisa magatzematge de fred, els costos de la campanya de distribució dels productes adjudicats dins del programa europeu pels pobres i el genèric dels Bancs dels Aliments.

Una de les accions que realitza el Banc dels Aliments de Barcelona és la distribució del “Pla Europeu d’Ajuda als més necessitats”. El 2010 va distribuir 3.751 tones d’aquest programa. Per tal de portar-ho a termini, els Bancs dels Aliments reben del FEGA, responsable del Projecte a nivell d’Estat, 14 € per tona, però el cost del mercat és de 33,4 €/tona. A més, el Banc dels Aliments no només realitza la distribució sinó que a més controla l’adequada assignació dels productes als més necessitats. El cost total de dit programa pel Banc dels Aliments de Barcelona, una vegada deduïda l’aportació del Estat, seria de 51€/tona (191.301€/total)

Aquesta acció del Banc dels Aliments de Barcelona representa l’estalvi per el Estat de 191.301 €.

 8.- Una resposta de la societat a la crida per assumir els problemes social col•lectius: dinamitza una transferència de capital vers els pobres

 Una de les fonts que darrerament el Banc dels Aliments ha promogut és el de les captes socials. En efecte, ja fa més de 15 anys que el Banc dels Aliments de Barcelona va iniciar un programa de formació a les escoles sobre la realitat de la pobresa “d’Aquí i Avui”.Aquestes accions formatives finalitzaven en unes pràctiques al Banc dels Aliments i en una capta entre tots els nens de l’escola. Posteriorment es van promoure les captes en les empreses, i fins i tot en locals administratius entre el personal laboral, que sovint era complementat per la pròpia empresa. Finalment, el Banc dels Aliments realitza captes als supermercats (operació quilo) i altres captes públiques.

Potser els més coneguts darrerament, són el que es va realitzar amb el Barça aquesta primavera, i la Gran Recapta que ja es tradició realitza a la tardor. A més, hi ha una colla de captes que es realitzen de forma repetitiva en salons de l’alimentació, fires de productes de consum, reunions col•lectives...

Cal destacar també les donacions que es realitzen on-line. Les donacions populars d’aliments varen suposar el 2010, unes 1.000 tones. La solidaritat de les persones ve a substituir l’incapacitat de la fiscalitat per tal de redistribuir els costos socials i assumir els problemes de la pobresa. Els Bancs dels Aliments han proposat que s’incentivés la desgravació de les donacions per lluitar contra la pobresa, pujant-les d’un 35% al 50%, com així va ser aprovat pel Senat i tramés al Govern del Estat espanyol, .....................que no ho ha assumit encara.

Les donacions rebudes mitjançant les captes suposen un traspàs de riquesa entre classes socials d’uns 1,5 milions d’Euros.

 9.- Un mètode per lluitar per la defensa de la utopia, en uns moments de crisi de valors.

Els banc dels aliments han construït la cadena solidària, que permet consolidar una estructura d’ajut permanent. La posta a punt “d’una Xarxa de Fred”, ha permès equipar les entitats benèfiques per tal de posar-les en normes, i així de rebre nous productes en creixement. Tot això ha estat possible fent una crida al voluntariat. Els 150 voluntaris que treballen al Banc de Barcelona suposen una resposta positiva contra les acusacions de manca de solidaritat de la societat en la participació en el tractament dels problemes col•lectius.

També és important la col•laboració de prop de 7.000 persones anònimes en les captes públiques. El Banc dels Aliments demana la mobilització de la societat per una acció concreta, clara i transparent. Per la seva carta fundacional, accepta la col•laboració de tothom sense cap discriminació. Actualment el voluntariat es molt variat i es nodreix bàsicament de recursos que no s’havien tingut en compte: jubilats, prejubilats, aturats, estudiants, titulats a la fi dels seus estudis, voluntaris per un dia.... Amb les administracions busca la complementarietat i suposa un element estratègic valuós al servei de la societat.

Diversos fenòmens emergents de conflictivitat social molt variats proliferen arreu, degut a que “la crisi econòmica ha generat el caos” (S. Aguilar). Els disturbis de Tottenham al Regne Unit o els incendis de vehicles als suburbis de les grans ciutats europees són només uns punts visibles de patologies socials en creixement. Cal donar respostes integrant-los en una societat que cerca un nou futur, una nova ètica de viure, o millor per sobreviure.

La lluita contra la pobresa a partir del voluntariat te una alta valoració ètica

10.- El Banc dels Aliments de Barcelona està reconegut com una institució al servei de la societat.

El Banc dels Aliments de Barcelona, participa en diferents fòrums oberts de lluita contra la pobresa i la exclusió social. Paral•lelament, es posa a disposició de la societat per a participar en tasques col•lectives d’integració. També garanteix una borsa d’aliments i de persones amb total disponibilitat en cas de situacions extraordinàries. Els Bancs dels Aliments van ser un dels primers a acudir amb aliments a socórrer els afectats del terratrèmol de Lorca. Des de Barcelona es va realitzar una transferència urgent, mitjançant el Banc dels Aliments de Múrcia (Cartagena). Així mateix col•labora amb les campanyes d’estabilització de preus agraris, en cas de forts excedents, a efectes d’estabilitzar les rendes.

En el Banc dels Aliments també es pot realitzar “la prestació social substitutòria per la redempció de penes”, afavorint la integració de persones i evitant despeses innecessàries al sistema. En el Banc dels Aliments no es discuteix la necessitat de motivació en el treball, ja que el voluntariat ho assumeix especialment. La força del Banc dels Aliments la constitueixen les entitats d’interès social, que es troben a la base de la seva acció. Aquest reconeixement de la notorietat del Banc dels Aliments, fa que sigui tingut en compte en les accions de “màrqueting amb causa”. La notorietat dels Bancs dels Aliments és molt elevada i el nivell de confiança també.

L’acceptació dels valors ètics de la lluita del Banc dels Aliments és la millor recompensa que reben els voluntaris que hi participen

Conclusió:

Pel que fa al Banc dels Aliments de Barcelona, es considera que la seva aportació a l’economia catalana es pot valorar en uns 13,5 milions d’euros a l’any. Però més important és que proposa una nova ètica, interpel•lant a les persones per tal que participin a la solució dels problemes col•lectius de tota la societat.

Els problemes socials no solament són responsabilitat de les Administracions, sinó també de tots els ciutadans, en la mesura de les seves possibilitats.

Les Zones marginals en realitat són el centre

Durant l'estiu el Banc dels Aliments tanca durant 15 dies.  És el moment de llegir més, canviar de lectures, sovint es troven joies que cal ensenyar als amics. En Henning Mankel, és un dels escriptors que em va obrir nous horitzons escandinaus. Aquest estiu he rellegit "Sabates italianes", que parla de l'aillament, de la solidaritat i sobretot dels paisatges freds del Nord. La meva mare ( 95 anys) va aprofitar l'avinentesa per llegir-lo i així el varem poder comentar. Us aconsello l'autor i adjunto una petita mostra en la que explica la marginalització.

1.- Murs invisibles.

................Trenta- tres anys són bastant pocs, però suficients per saber que fins ara mai havien sorgit tantes tensions i tant fortes en aquest país com les que hi ha avui dia. Però sembla que ningú ho veu, almenys aquells que haurien d’aixecar el dit.

En aquest país (Suècia)hi ha un sistema de murs invisible que no para de créixer, que separa la gent, que fa augmentar les distàncies. Per fora pot semblar que és tot el contrari, però agafa qualsevol línea de metro d’Estocolm i vés fins els suburbis.  No és un tram massa llarg en quilòmetres, però la distància és tant o més gran. Dir que es tracta d’un altre món és absurd. És el mateix món. Però cada estació que s’allunya una mica més del centre és un mur més. Al final arribes als límits de la perifèria i aleshores pots triar entre veure la veritat o no veure-la.

2.- Centre i perifèria s’intercanvien els llocs

-I quina és aquesta veritat?

-Que el que tu penses que són les zones més marginals en realitat són el centre, que de mica en mica va transformant tot Suècia. A poc a poc, l’eix va girant i dins i fora, a prop i lluny, centre i perifèria s’intercanvien els llocs. Les meves noies es troben en una terra de ningú on no poden mirar ni endavant ni endarrere. Ningú no les vol, són innecessàries, rebutjades. És lògic que l’ùnica cosa de la qual poden estar segures és del sentiment d’inutilitat que somiqueja cada matí quan es desperten. ¡ No volen sortir del llit! Tenen l’ànima impregnada d’amargor des que tenien només cinc, sis anys...............

Mankell Henning: 

Sabates italianes . ( pag 209) Barcelona Tusquets editors. 2007

La lluita contra el risc d’exclusió social ens afecta a tots.

La Comissió Europea va declarar el 2010, l’any de la “Lluita contra la pobresa i l’exclusió social”. La Unió Europea és una de les regions més riques del món i, en canvi, al 17% de la població li manquen els recursos necessaris per cobrir les seves necessitats bàsiques. S’han fet moltes reunions, seminaris, conferències magistrals, però el 2010 passarà a la història com l’any en què, lluny de solucionar els problemes de la pobresa, els van aguditzar degut a la crisi del sistema productiu especialment el d’Europa i dels països anomenats occidentals. La pobresa és difícil de mesurar: a Europa es considera pobre, la persona que disposa de recursos inferiors al 60% de la mediana dels ingressos de la població. És curiós que, en la gairebé totalitat dels països, la pobresa se situa a un nivell similar, als voltants del 20% de la població. La diferència de la pobresa entre països és, precisament, el model d’assistència pública i els cabals destinats a aquesta finalitat, reduint-se llavors a un 17%. Els països del Nord d’Europa són els més generosos. En canvi en els mediterranis, hi ha una substitució de la migradesa dels recursos aportats per l’Administració, per l’actitud solidaria pròpia d’una societat tradicional en la que els vincles familiars, el tipus d’hàbitat, els valors de veïnatge i l’acció d’entitats benèfiques permeten resoldre els problemes de més a prop.

Normalment els conceptes de pobresa i exclusió social van aparellats, encara que hi ha uns matisos força importants. L’exclusió social és pròpiament una marginació dels sistemes del funcionament social, degut a una multiplicitat de factors; la pobresa en primer lloc, però també a una colla de discriminacions com poden ser el sexe, l’ètnia, els color, la parla o fins i tot la religió. Allò més greu del fet de l’exclusió social és la dificultat de retorn i la integració al desenvolupament de la societat amb la greu pèrdua de capital social i capital cultural pel país que comporta. L’exclusió social s’ha de combatre a tots els nivells, ja que porta a un aïllament de la persona de difícil superació, que afecta la vida de les persones. Podríem enumerar diferents formes d’exclusió:

-        Exclusió en l’educació.

És aquella de la qual n’és responsable el sistema educatiu públic i actua a llarg termini, i de difícilment superable nivell individual. A la província de Barcelona el 48,7% de  persones de 18 a 65 anys tenen estudis inferiors a l’ESO, encara que hi ha hagut una notable millora en els darrers anys. L’abandonament escolar segueix creixent i augura una perennitat de l’exclusió en les famílies

-        Exclusió en l’habitatge.

Cal replantejar profundament el sistema, ja que a Catalunya mentre hi ha una multitud d’habitatges buits hi ha poca oferta d’habitatges socials. El 9% de les llars de la província de Barcelona tenen uns costos d’habitatge que superen el 30% dels seus ingressos i, en més del 4%, superen el 40% (any 2000) però, a més hi ha, entre l’1 i el 2% que no tenen serveis essencials i en alguns casos hi hauna ocupació superior a la possible.

-        Exclusió per aïllament.

Al voltant de l’1% dels entrevistats no es relacionen mai amb ningú i el 13% no expliquen mai els seus problemes afectius. La salut mental esdevé un tema freqüent.

• Exclusió en la participació en la societat.

En els països mediterranis és un valor molt preuat, però en crisi en zones marginals per problemes de diferencies d’hàbits i d’origen de la població. Però el 34%encara te relació amb els amics, el 22% pertanyen a un club esportiu, el 13% a una associació de veïns i el 7% a una associació cultural.

-        Exclusió en la família.

La família, a Barcelona i a la majoria dels països mediterranis, encara és un dels factors importants de cohesió i d’autoajuda contra la pobresa. El 46% de la població te relacions freqüents amb la família.

-        Exclusió en l’oci.

El 30% de persones de la província de Barcelona no van tenir vacances seguides de més de dues setmanes, el 30% les passa a casa d’amics o familiars. El 65% no va mai al teatre i el 62% mai a museus o exposicions.

-        Exclusió bancària.

Més del 90% de la població disposa d’un compte corrent. Els bancs no volen arriscar i és per això que han endurit les condicions de crèdit. Per tal d’evitar l’exclusió bancària s’estan proposant diversos mecanismes, mitjançant un fons de garantia per impagats amb participació del Estat i de les institucions bancàries. Es tracta de poder oferir una segona oportunitat per reintegrar-se al sector creditici i retornar al sistema tradicional de valors i d’ètica en el propi sistema bancari. El microcrèdit representa una alternativa a tenir en compte perquè dóna el suport mínim necessari per rellançar responsabilitats i participació dins el sistema econòmic.

-        Exclusió en la sanitat.

Pot ser un dels problemes més greus que estan apareixent a tot Europa, ja que els costos de l’assistència sanitària van creixent exponencialment i representen un dels principals factors que incideixen en la greu crisi de l’Estat-providència. Desprès d’uns anys en què es va anar instaurant una cobertura universal, les dificultats pressupostàries han anat limitant del dret universal a la salut. I precisament la manca de salut és una de les causes importants que porta a la pobresa i a l’exclusió social.

La societat civil substitueix l’administració

Els pobres, cada vegada estan més integrats a la societat i tenen un rol poc reconegut. Actualment s’ha generat un nou tipus de pobre relacionat directament en el mercat del treball: el de treballador a precari i permanentment assistit. S’ocupen del treballs menys remunerats: els més degradants, els temporals, els de temps parcial i participen al sosteniment del país. Són consumidors i contribuents tributaris (L’IVA és la principal font de finançament). La consolidació d’un sistema de treball basat en la immigració temporal i la generació d’un treballador a precari situat a la perifèria del assalariat clàssic, es consolida com un model al servei de la nova economia, però que a la vegada consolida la pobresa i l’exclusió social del futur amb uns costos socials difícils de preveure, que s’afegeixen al menyspreu social i fins i tot polític que suporten especialment els que són d’un altre medi i n’augmenta la vulnerabilitat.

La transferència de riquesa privada mitjançant les associacions d’ajut representen una síndrome de la crisi de la societat salarial. El retorn de les associacions benèfiques no és un anacronisme, és el fracàs de les societats democràtiques que no han fet avançar els drets socials, paral·lelament als  drets polítics i civils. Aquesta hipocresia és més notòria en allò que fa referència als “sense papers”. Es priva dels seus drets i fins i tot de la seva llibertat  a treballadors que són indispensables per el bon funcionament de la seva economia i són expulsats quan jo no calen. L’assistència no és només un valor que cal respectar; és també un sistema d’autoprotecció i autodefensa. La societat, actua en benefici propi, ja que permet rehabilitar l’activitat econòmica, que siguin més productius, impedint que els assistits actuïn fora del sistema, reduint robatoris, actuant sobre la seva descendència i sobretot, evitant les seves impulsions de revolta.

Cal repensar la solidaritat.

No es tracta només de regular els pobres mitjançant sistemes d’ajut econòmic; cal proposar un model més just de societat amb una acció molt concreta d’actuació, basada en el voluntariat i la distribució gratuïta d’aliments. El model de Banc dels aliments només pretén assumir un sol dels problemes de la pobresa i l’exclusió social: el de l’alimentació, i s’inclou en el marc de la participació en la lluita per aconseguir un món més just i solidari, que comença per la lluita contra la fam i acaba en el millora del medi ambient.

No es tracta només d’exigir la millora dels sistemes sanitaris, d’ensenyament i de protecció social, que ens fan més iguals; no es tracta només de donar-li resposta de “forma compassiva”, fent caritat. Es tracta de participar personal i directament en la creació d’un instrument professional i especialitzat en la lluita contra la fam. La missió principal dels Bancs dels Aliments és la de lluitar contra la pobresa aplicant el principi de subsidiarietat que precisa que, el que ho pot fer millor, és aquell que està prop dels problemes. El Banc dels Aliments està prop dels problemes del sistema agroalimentari i dona suport a les entitats que se situen en l’avantguarda de la lluita contra la pobresa i l’exclusió social.

Les empreses també poden col·laborar en aquesta lluita.

Moltes, no fan com l’Avar de Molière, que “perden molt per no voler perdre res”. Són empreses que no volen contractar persones víctimes de la pobresa i exclusió social, quan contractar persones d’aquest perfil de població permet augmentar-los la responsabilitat, assegurar-los una bona integració i per tant esdevenir altament rendibles. Des del punt de vista de l’empresa, lluitar conta l’exclusió social i la pobresa és tant un tema de rendibilitat com de generositat. L’objectiu és el de superar prejudicis i instaurar noves pràctiques que permetin a les empreses evolucionar i eliminar blocatges a aquest tipus de contractació. Aquest projecte coincideix amb el que proposa el nou govern del Regne Unit, el de la “Big society”. L’Estat providència, el “welfare State”, te uns límits definits per la situació econòmica, la dificultat de penetrar en l’àmbit de les capes socials situades en la base de la piràmide, generades pel propi model de desenvolupament i la ineficàcia d’uns ajuts que no exigeixen contrapartides. La crida a la participació de la societat a resoldre els seus propis problemes supera les accions filantròpiques o caritatives en què la participació és individual. És així que fa una crida a la societat per organitzar-se per resoldre els seus propis problemes en que es pot substituir a un Estat centralitzat poc reactiu davant les situacions canviants dels problemes.

El Banc dels Aliments és una mostra d’allò que es pot fer amb pocs recursos.