La Catalunya pobra.

El Banc dels Aliments de Barcelona va ser constituït fa 25 anys, per tal de fer front a la pobresa, mitjançant un mètode original que consisteix en generar aliments partir d’allò que d’una altra forma es malbarataria. . El 1987 hi havia pocs estudis sobre la pobresa. Un treball pioner a Catalunya  que em va sorprendre per la seva originalitat és el que “Nova Terra” va publicar el 1974: “La Catalunya pobra”, una obra col·lectiva de Josep Miró, Ernest Sena i Frederic Miralles que van analitzar allò que no tenia interès pe rels nous economistes . Va ser un treball primerenc en el que es demostrava clarament el creixement desigual de Catalunya. La pobresa es resistia en determinades  comarques rurals i creixia vertiginosament  en els barris marginals de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Per definir ”la Catalunya pobra” s’utilitzaven tres indicadors bàsics el despoblament, la manca d’industrialització  i la renda. La pobresa la definia ....” com una situació global, derivada del fet que hi ha uns mecanismes en l’estructura i en el funcionament de la societat que fan que certs grups humans, i en conseqüència certs territoris , rebin només una petita part del beneficis qualitatius i quantitatius del progrés”. Precisament un dels autors en Josep Miró va ser fundador i el primer President de la Fundació Banc dels Aliments que es va constituir 13 anys més tard,  l’ Ernest Sena, fou ex-síndic de la Sindicatura de Comptes, director general de l’Institut Català de Finances i el podeu trobar regularment a les planes econòmiques de Wilaweb i  en Frederic Miralles fou director de Fundemuca que promou la descentralització, associacionisme i desenvolupament local pels governs locals de Centre-Amèrica. Avui, la seva filla  l’Elisa, coses de la vida, o de la sang, és voluntària del Banc dels Aliments.

En temps de penúries nacionals, hi van haver-hi diverses institucions que varen suplir la mancança d’estadístiques oficials. Es publicaven periòdicament estudis analitzant i generant propostes, que en el moment de la reinstauració de la Generalitat  van permetre actuar amb una certesa rapidesa.   Per tal de conèixer l’evolució d’un país es precisen dades des de un llarg període de temps, per així seguir de l’evolució de la seva economia i particularment de les seves comarques. Les Cambres de Comerç Catalanes van elaborar primer el 1967 i desprès el 1987 les primeres Taules de Balanç d’Entrades i Sortides (input-output) del país, que l’Idescat les va actualitzar pel 2001. Més tard Banca Catalana va iniciar una sèrie d’estudis sectorials, i territorials. És així que ara podem navegar entre present i futur, analitzant èxits. La Catalunya pobra dona llum a un aspecte que normalment no es tenia en compte en aquestes publicacions. La tesi central del llibre era la d’analitzar la real expansió, amb un creixement econòmic en el que la pobresa no tendeix a desaparèixer, sinó ben al contrari es manté i s’estén, ja que s’ha fet amb beneficis i costos desigualment distribuïts. 
Al cap de 35 anys, segons les darreres dades del Institut d’Estadística de Catalunya, la situació es semblant pel que fa al despoblament, a la manca d’industrialització i en la generació del PIB de dites comarques. La pobresa la definia ....” com una situació global, derivada del fet que hi ha uns mecanismes en l’estructura i en el funcionament de la societat que fan que certs grups humans, i en conseqüència certs territoris , rebin només una petita part del beneficis qualitatius i quantitatius del progrés”.

Un altres dels problemes que plantegen els autors  és la de “la pobresa diferencial”, definida per la escassesa de recursos naturals, però sobretot també per la escassesa d’equipaments i prestacions destinades a satisfer necessitats bàsiques de la persona ( escoles, transports, sanitat..). El 1974 les diferencies entre camp i ciutat eren abismals. Però també es cert i especialment a partir del retorn de la Generalitat, que s’ha fet un esforç molt important per ajudar les comarques i els barris  més pobres. Però la renda familiar disponible, degut especialment a la millora del turisme de muntanya i a la industrialització de l’agricultura ha millorat. En canvi, en les comarques obreres de les rodalies de l’Àrea Metropolitana de Barcelona la renda familiar disponible segueix mantenint-se per sota de la mitjana de Catalunya. En aquest aspecte el llibre esdevé un document històric amb arxiu gràfic inclòs perquè analitza els diversos “ghettos” que varen sorgir a dins de Barcelona a partir de la immigració massiva a partir de finals del cinquanta i la seva rodalia en barraques d’autoconstrucció o cases barates en barris perifèrics, en barris en que no hi havia cap servei: portades d’aigua, clavegueres, electricitat, mercats, escoles o assistència sanitària. Jo mateix vaig aprendre la dura pobresa en aquest barris, on anàvem de joves a col·laborar migradament a ajudar a portar aquests serveis imprescindibles per viure. Això si, avui el paisatge ha canviat radicalment,  encara que tot segueix igual d’una altra forma.

Jordi Peix